Quan tot era buit. Primer Acte

17 de març. 10'21

Diuen que l'aigua que corre pels canals de Venècia s'està aclarint... que es veuen els llimacs, el seno i la brossa que hi ha al fons... que els cignes i els ànecs naden lliures per la ciutat.
Diuen que el cel de les ciutats ja no és gris plom, que se sent cantar els ocells. Que els gats passegen per les grans avingudes enjogassats i que solament fugen quan alguns humans ixen al balcó i es posen a cantar.
Diuen que en els pobles menuts de les muntanyes a Itàlia, Portugal o per ací mateix la vida no és molt diferent a com era cada final d'hivern: la gent fa bescuits a casa vora la llar i els xiquets pinten casetes o dinosaures en uns fulls blancs que els han donat. I que els carrers estan buits i se sent molt bonic el campanar.
Diuen que els boscos estan plens de vida i que alguns arbres s'omplen de flors. Diuen que les ones treuen brossa de la mar i la deixen a les platges i que les gavines fan revols com sempre allà al port...
La vall que s'albira des del terrat de casa està plena de núvols i les muntanyes que ens acullen han amanegut mullades de milions de gotes d'aigua. El verd és intensíssim i no es veu la mar...?
Venus està reclosa i no hi ha qui li llance flors per saludar-la. Li han posat una mascareta blava i li han donat una màrfega per a què es gite en una cova. Nua, amb sols els seus cabells per cobrir-se...
I Joan té una visió: «Després vaig veure un cel nou i una terra nova. El cel i la terra d'abans havien desaparegut, i de mar ja no n'hi havia» [Ap21,1]