Plany i consciència

Dimecres 15 d’agost de 2012, dia de la Mare de Déu dels fadrins a La Torre

En unes altres circumstàncies, un dia com hui i a estes hores (són les 11 del matí) els forasters i els veïns de la Torre ja estarien arribant i omplint el poble per celebrar la nostra tradicional banyà. Però enguany estem de dol. Esta volta el foc ens ha tocat a nosaltres i s’ha emportat amb ell bona part del nostre patrimoni forestal i la vida de dos hòmens que lluitaven contra el foc i en favor nostre i de la terra.

Com molta gent del poble, jo també em vaig arrimar a la Canaleta i després al dipòsit de l’aigua per ser testimoni de les flames que, no tan a poc a poc, anaven guanyant terreny. Ja en eixos moments la sensació d’impotència i de frustració m’anaven envaint i m’atreviria a dir que també a tots i totes els que estàvem allà; a més a més, el silenci sepulcral que ens envoltava es feia còmplice de la frustració, per no poder fer altre paper que el de simples espectadors d’un espectacle més que devastador.

Després d’assumir la derrota i prendre consciència de la pèrdua tan valuosa dels nostres boscs, vaig decidir, una volta obertes les carreteres, agarrar la bici per fer la volta de la Rabosina que tantes  vegades i durant tants anys he fet. La vaig començar per darrere, per la carretera que va a Relleu, per no trobar-me de cara amb la Guàrdia Civil que hi havia a l’entrada de la carretera del Pla Verd. El que primer era una oloreta a romer i a altres herbes aromàtiques, a poc a poc es va anar mesclant amb una olor de fum i de cendra que m’anava anunciant el paisatge amb el que em trobaria en girar la corba de la caseta que diem de Margarita i Pepe...

A partir d’aquell moment es van fer realitat tots els comentaris que, els que ja ho havien vist, m’havien anat dient: que em deprimiria, que feia molta pena, que al·lucinaria en veure tot el que s’havia cremat...

I així va ser.

A mesura que avançava la tristor m’envaïa fins que unes poques llàgrimes van asomar als meus ulls, no les vaig poder evitar! Quan vaig arribar al Mas de les Paraes, on tantes voltes havia parat, de la tristor vaig passar a la nostàlgia, sobretot quan més endavant, a la meua dreta, vaig veure en primera línia el Mas de les Alcoies (de baix) completament rodejat de cendra i de negror. El Mas i la terra que temps enllà havien sigut de m’ auelo Gori i que tant havíem gaudit en família i amb amics, estiu rere estiu, quan encara no hi havia piscina a la Torre (i les basses de regar ens feien el paper), també s’havien cremat i ja formaven part del passat.

Supose que en aquelles circumstàncies era normal que vingueren a la meua memòria records d’infantesa d’aquells temps en què anàvem a banyar-nos a la bassa de les Alcoies, fèiem excursions pels voltants del Mas, jugàvem a perdre’ns en el laberint, com Sílvia, Ana i jo li diem a una zona a prop de l’era plena d’argelagues més grans que nosaltres i exploràvem les fresquetes habitacions del Mas en els moments de més calor al temps que jugàvem amb aquella cuineta de fusta que tant ens agradava quan érem xiquetes...

Amb tots estos records al cap, el que primer van ser unes llagrimetes de solidaritat amb la terra que estime, van acabar en un plor desconsolat (a sobre d’una bici) ple de nostàlgia d’un temps passat, però, sobretot, d’un espai que abans veia verd i ara veig i veuré negre...

Imagine que molts i moltes som les que ens hem sentit d’esta manera: la meua solidaritat amb tots i totes des d’este escrit que no vol ser només un plany o un plor pel que hem perdut. He sentit i m’he cansat ja de sentir allò de quina pena, però ara ja no podem fer res. Doncs no, crec que si simplement ens quedem de braços creuats a lamentar el que ha passat i amb l’esperança que no torne a passar, ens estem equivocant. Els boscs continuen bruts, la sequera i la manca d’aigua així com la possibilitat que ens torne a passar, són una realitat i hem de ser conscients d’això i de que tenim un patrimoni forestal que hauríem de cuidar, perquè, tots i totes, en major o menor mesura, crec que hauríem de ser responsables. Desconec què és el que s’ha de fer, però crec necessària l’aplicació de mesures de prevenció d’incendis i també de reforestació, al temps que demanaria als nostres representants més consciència per aplicar polítiques mediambientals eficaces.

I, si algú vol liderar un grup de voluntaris per fer neteja de l’entorn o pel que siga menester, m’hi sumaré. Per consciència, sí, però també perquè estime la nostra terra, la meua terra.

Verónica Gutiérrez Espí